Friday 11 February 2011

CAT: El que tot vilanoví ha de saber sobre l'estat de benestar suec


Pot crear situacions compromeses quan la gent de països petits tracta d'explicar per què està tan orgullosa de la seva pàtria, esperant que la resta del món l'entengui. Però, això és exactament el que faré ara. La meva excusa, parcialment, és que aquí a la meva nova residència, Vilanova i la Geltrú, tinc amics que viuen en la falsa il·lusió que el meu país és una prova de la superioritat del socialisme democràtic. Però sobretot que, últimament, Suècia gaudeix de molta atenció positiva.

El creixement econòmic de Suècia per al 2011 s'estima en els 4%, i així el país es veu "tan fort com Pippi Calcesllargues", segons un representant de l'OCDE. Wall Street Journal ha elogiat el govern suec per prognosticar un superàvit pressupostari de 1% ja enguany i en the Economist hem pogut llegir que David Cameron, el primer ministre d'Anglaterra, ha mostrat interès en la disciplina financera i les reformes orientades al lliure mercat implementades amb tant èxit pels governs de centre-dreta en els països escandinaus. Tanmateix, la cobertura internacional de Suècia no sempre ha estat tan encoratjadora, encara que els anys difícils del meu país semblen haver passat sense notar-se aquí.

Vaig néixer en 1971 en un país que era el número quatre del món en termes de PIB per càpita, però que vingt anys més tard havia caigut a la posició 17. Malgrat bones intencions, el tradicional "model suec", creava una societat on els esforços personals com l'educació o hores extres a la feina no generaven ingressos nets addicionals i on l'administració pública - i per tant el deute públic - es feia cada vegada més gran.

Fins i tot els Socialdemòcrates van adonar-se que les coses anaven malament, però la reforma fiscal que van dur a terme el 1988 no va arribar prou lluny. El 1991, jo personalment vaig participar en una campanya electoral en el qual advertiem que hi havia una "bomba de desocupació" a punt d'esclatar, i malauradament és el que va succeir. A finals de 1992, la confiança dels creditors de Suècia s'havia arruïnat i la crisi es va aguditzar. El govern es va veure obligat a abandonar el tipus de canvi fix de la corona sueca, que ràpidament va perdre gairebé el 30% del seu valor.

En aquest moment, érem moltes les persones que consideràvem que els mercats - personificats pel financer George Soros - eren injustos amb nosaltres, però tots vèiem que els problemes eren gairebé aïllats a Suècia així que no cabia cap dubte sobre qui havia de resoldre'ls. A la primavera de 1993 la televisió nacional sueca va difondre un programa de quatre hores amb el títol "Un dia per a Suècia" ("En dag för Sverige") on polítics, columnistes i altres van tractar de traçar un camí cap al futur i com que jo acabava de començar a estudiar economia a la universitat, el vaig seguir de principi a fi. Per això, he guardat el títol d'aquest programa com un símbol de l'esperit que hi havia, no de consens - seria una paraula massa forta - però una certesa mútua que la conscienciació de la gent sobre la crisi oferia una oportunitat única per prendre aquestes decisions difícils que tant els de la dreta com els de l'esquerra sabien que eren necessàries.

Durant la tardor 1992 i la primavera 1993 el govern i l'oposició en conjunt adoptar un canvi radical del sistema de pensions, van introduir normes més estrictes en la seguretat social de salut i millorar les condicions per als empleadors. Al mateix temps van acordar que Suècia havia de demanar el seu ingrés a la UE, cosa que en si mateixa no influïa en l'economia, però que va enviar un senyal que l'experiment amb la "política de la Tercera Via" havia acabat. Aquestes mesures no van resoldre tots els problemes - les retallades de la despesa pública es feien any rere any fins al 1998 -, però van posar les bases per al país més competitiu que veiem avui.

Després d'aquests anys, la Socialdemocràcia sueca es va traslladar d'una manera comprensiva cap al centre del panorama polític - jo diria que era una adaptació de fet a les realitats d'una economia de mercat. Quan el pitjor de la crisi havia acabat, molts dels seus seguidors van exigir reajustaments (återställare, en suec), però la direcció del partit es va resistir. "El que està en deute no és lliure", mantenia el primer ministre Göran Persson i seguia amortitzant el deute públic.

Ni tan sols avui en dia el moviment obrer suec desestimaria el reconeixement internacional del nostre país amb l'argument que es tracta d'una premsa de negoci, perillosament neoliberal. Al final, és més probable que els Socialdemòcrates se senten ferits - no per no estar d'acord amb les polítiques que es duen a terme (en el moment d'escriure aquest post, ni tan sols han decidit si aniran cap a l'esquerra o la dreta) -, sinó perquè durant dècades podien presentar-se com l'única força política sueca que sabia generar prosperitat. Llàstima que el govern actual del centre-dreta ha demostrat disposar de la mateixa capacitat! I el fet que les opinions positives provenen dels EUA i Anglaterra empitjora les coses encara més. Crec que no hi ha altres països que tenen un impacte tan directe en la imatge que els suecs tenim de nosaltres mateixos.

Ara bé, els Socialdemòcrates no són els únics que s'han reposicionat. Sense exagerar massa, diria que ara tenim un parlament, Riksdagen, on sis de vuit partits competeixen pels mateixos votants, o almenys tenen cura de no allunyar-los. I l'electorat, per la seva banda, es compon de persones que amb els seus propis ulls han vist com un estat de benestar pot reformar-se sense estar destruït. Com a resultat tenim un debat sobre les polítiques econòmiques i socials que està totalment enfocat en solucions racionals i mesurables i on no es perd el temps amb dogmes ideològiques. Cert, aquesta falta de visions és una mica avorrida, però alhora reforça l'estabilitat i la confiança en l'economia, que al seu torn genera la prosperitat necessària per mantenir un estat de benestar fort. No del mateix model que els Socialdemòcrates van fer famós al seu dia, però un estat de benestar que fins i tot ells mateixos han hagut de reconèixer com a superior.

Havent arribat aquí, ja no m'importa si us poso en una situación compromesa: Estic molt orgullós de Suècia! Però, tot i que espero poder seguir sentint així, prometo no escriure més sobre aquests sentiments. Al final, fer-ho és molt poc suec.

- - -
Lectura addicional: Altres adaptacions polítiques a la realitat

La segona profunda adaptació a la realitat es va produir fa uns anys a Moderaterna, fins ençà la força política amb el perfil més neoliberal. Després que Fredrik Reinfeldt es va fer càrrec de la direcció, per fi van acceptar que al suec mitjà li agrada el seu estat de benestar, així que en lloc de tractar de limitar-lo, ara aquest partit se centra a fer-lo econòmicament viable i eficient. Gràcies a aquest canvi estratègic el partit s'ha fet més gran que Socialdemokraterna i lidera un govern de centre-dreta que gaudeix d'un fort suport dels votants.

Un tercer moviment cap al centre sembla passar en aquest moment ja que Gustav Fridolin - un dels principals candidats per dirigir els ecologistes - ha escrit un article defensant l'herència liberal de Suècia. Aquí, això pot estranyar, però en les eleccions de l'any passat Miljöpartiet es va convertir en el tercer partit més votat del parlament suec, i ja que el seu objectiu és mantenir aquesta posició, no poden donar-se el luxe d’estar qualificat com sòlidament "d'esquerres".

- - -
Les fonts d'aquest text poden encontrarse en el seu versió principal en anglès. A més existeixen versions en espanyol y en suec.

No comments: